Un dels problemes en el món de les tecnologies de la informació és la interoperabilitat entre diferents sistemes, i l’administració pública no n’és una excepció sent la interconnexió de les diferents plataformes públiques i privades un dels objectius perseguits mitjançant legislació i projectes tecnològics.
Però què podem entendre per interoperabilitat? En la comunicació, informàtica o no, es distingeix missatge, llenguatge, emissor i receptor, i és necessari que tant emissor com receptor parlin el mateix llenguatge i ambdós estiguin preparats per emetre o rebre els missatges. Aquesta és l’única manera en què es podran establir canals vàlids de transmissió d’informació. Hi ha una cinquena pota en la comunicació, que és la comprensió del missatge, però en el món informàtic, de moment, la comprensió dels missatges queda relegada al component humà.
Abans d’entrar a definir i comprendre cada un dels components de la comunicació, recordarem que estem parlant sempre d’administració pública, on sempre hi ha un ens superior (sigui estatal, autonòmic, local,…) que defineix les regles de la comunicació, entenent com a tals la manera en què s’establirà la comunicació. La principal diferència amb el sector privat és que aquí la definició ve donada per la funció pública, que ens assegura zero inferències o intencions parcials per part de particulars i que sempre vetlla pel rèdit dels ciutadans o administracions. En el sector privat també podem trobar regles d’ús comú, com per exemple els quaderns bancaris, però normalment cada sector o empresa té el seu propi estàndard.
En primer lloc, parlarem del missatge a intercanviar, considerant que estem parlant sempre d’interoperabilitat entre actors que es comuniquen a través d’internet. Actualment, tenim diverses tipologies de missatges i els principals són XML o JSON. Aquests formats ja fa molts anys que estan en el negoci i ofereixen prou flexibilitat per incloure, per exemple, informació jerarquitzada, llistes o referències dins del mateix missatge o a d’altres. D’aquesta manera es pot intercanviar informació complexa entre emissor i receptor.
Aquests llenguatges disposen, a més, d’espais dins del mateix missatge per incloure capçaleres de seguretat, afegint un punt més d’integritat i fiabilitat al missatge intercanviat als quals ja puguin venir donats per la resta de capes del transport. Normalment, aquesta seguretat s’estableix mitjançant criptografia asimètrica i un parell de claus només conegudes per ambdós interlocutors. Per exemple, la signatura electrònica pot simplificar-se a un missatge xifrat d’aquesta manera amb la clau privada del certificat que té l’emissor i que només pot ser desxifrat amb la clau pública. Per descomptat, es poden incloure tots els afegits de seguretat que es considerin necessaris, com és la xarxa SARA, que garanteix que només es puguin comunicar amb certes plataformes de l’Estat aquelles entitats públiques o privades que han obtingut autorització per a això, i s’evita d’aquesta manera accessos inapropiats a aquest nivell.
Un altre dels punts clau quan parlem d’interoperabilitat en el sector públic és l’enviament d’arxius, ja que és habitual que en la nostra comunicació amb l’administració enviem o rebem fitxers. En aquest cas, afortunadament, la tecnologia en l’àmbit maquinari i comunicacions ha anat avançant i molts dels problemes passats que ocorrien| en transmetre fitxers grans ja són cosa del passat. Com en el cas anterior, aquest tipus de missatges poden allotjar fitxers dins d’aquests que es transmeten juntament amb la resta d’informació, incloent mecanismes de fiabilitat com el hash de l’arxiu que assegura que el fitxer enviat no és corrupte i és el fitxer que s’espera.
Amb aquests tipus de missatges ens garantim una comunicació eficient sempre que no calgui enviar més informació de la que ens proporciona l’estàndard predefinit. És a dir, que no es pugui enviar tot el que volem, sinó tot el que està definit en el missatge. I sense sortir de l’àmbit de l’administració pública es pot veure que això no sempre és suficient, ja que dins de cada entitat el legislador té potestat per definir qüestions pròpies totalment diferents de les dels seus veïns. I lògicament, aquestes dades pròpies no tenen cabuda en l’estàndard d’ús generalitzat. Però, fins i tot en el cas que si hi hagués aquesta zona lliure del missatge, caldria per part del receptor saber com tractar aquesta informació, ja que no disposa del “traductor” necessari per poder interpretar-la.
És a dir, no es pot enviar tota la informació que volem, sinó que estem limitats al que hi hagi definit en el missatge
Una vegada vist el missatge, es veurà què cal per ser receptor. En aquest cas, és tan senzill o tan difícil com posar una finestra oberta al món. Cal publicar un servei (sigui del tipus que sigui) que estigui sempre disponible i que sigui capaç de processar missatges amb la tipologia establerta. D’aquesta manera garantim que tot aquell que es vulgui comunicar pot fer-ho i que el seu missatge serà comprès i processat pel receptor. Lògicament, com en el món físic, cal donar una resposta, però això ja donaria per a una altra discussió completa.
Estar parlant d’administració pública implica que alguns dels actes (aquí un acte és el mateix que un missatge) poden tenir implicacions legals, per la qual cosa és molt important la disponibilitat i fiabilitat del receptor. I aquí pot entrar en joc un altre concepte: qui pot estar habilitat per ser receptor?
Com per ser registrador, notari,… cal un procés i una aprovació, per ser receptor de l’administració pública també cal aquesta aprovació. Lògicament, en aquells casos en què el receptor és la mateixa administració no fa falta aquesta aprovació, però és possible que, segons com siguin les comunicacions o si estem parlant de transferències delegades o d’actors intermedis, sí que calgui l’aprovació. Per tant, si volem ser totalment interoperables, també cal definir i executar de manera àgil els requisits necessaris per poder ser receptor de missatges de la plataforma corresponent.
I per finalitzar, quedaria per parlar dels emissors. Aquesta és, en teoria, la part més fàcil, ja que només cal construir un missatge amb la informació facilitada i enviar-la a aquesta finestra oberta que és el receptor. Però en el sector de la informàtica res no és tan fàcil i menys parlant d’integracions, ja que quan s’envia un missatge es pot obtenir una resposta esperada, una resposta inesperada, un error o no obtenir resposta. I, a més, parlant d’actes que impliquen transaccions econòmiques o que poden tenir repercussions legals, és molt important que l’emissor habiliti mecanismes de control que garanteixin la integritat de la informació i que no es perdin missatges o que no s’enviïn diverses vegades.
En definitiva, ja hi ha tot el necessari per ser interoperables en l’administració pública, ja que la tecnologia necessària per a això existeix i s’utilitza des de fa uns quants anys. I hi ha un ens superior que defineix totes les comunicacions que són d’obligat compliment per a tots els actors que vulguin adherir-s’hi. L’únic que quedaria és que tota aquesta teoria fos una realitat en tots els àmbits de l’administració, encara que amb les últimes dades d’OBSAE (https://dataobsae.administracionelectronica.gob.es) veiem que s’és cada vegada més a prop augmentant any rere any l’ús dels serveis i també augmentant el nombre d’informació intercanviada. Amb la tecnologia actual hi ha un límit superior d’interoperabilitat que és l’enviament d’informació totalment lliure dins dels missatges que ara requereix interpretació humana, però d’aquí a un temps és possible que també s’arribi a aquest tipus de missatges.
Ja hi ha tot el necessari per ser interoperables en l’administració pública, ja que la tecnologia necessària per a això existeix i s’utilitza des de fa uns quants anys.
